CAVALL PIRINENC CATALÀ
ALTRES TEMES:
ALGUNES ANOTACIONS QUANT A L'ORIGEN I LA HISTÒRIA DE LA RAÇA
         
         
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
ALGUNES ANOTACIONS QUANT A L'ORIGEN I LA HISTÒRIA DE LA RAÇA

Sense entrar en els orígens ancestrals dels cavalls a Espanya, només dir que fins a finals del segle XVIII principis del XIX, la població equina ibèrica estava composta fonamentalment per dues grans poblacions: la nòrdica, de perfils còncaus i rectes, al nord-oest; i l'africana, de perfils subconvexos i convexos, al sud-est. L'agrupació nòrdica va donar lloc a les actuals races Asturcona, Gallega, Pottoka, Losina, etc. La població africana va constituir la base de l'antiga raça Andalusa, l'extinta raça Catalana, el Menorquí, Mallorquí i Lusità (Jordana i Parés, 1999; Parés et al., 2005). Pel que fa a les races pesades o de tir, l'aportació genètica forana ha estat molt important en els dos últims segles. N'hi ha prou en citar les referències que sobre elles fan Gelabert (1951) i Sotillo i Serrano (1985), quan assenyalen que Espanya no posseïa cavalls de tir fins pràcticament el segle XIX, en què, sobre la base d'eugues de sella del nord d'Espanya van actuar, principalment, races pesades franceses.

I l'actual Cavall Pirinenc Català (CPC) té doncs, precisament, també aquest origen. Sobre l'antic substrat del Cavall Català –extingit durant el primer terç del s. XX; dècades dels 30 i 40– actuaren gran varietat de races pesades europees, sobretot franceses i belgues (Bretona, Ardenesa, Comtois, ...), des de, i sobretot, el primer terç del s. XX Conjuntament, amb les especials característiques orogràfiques i ambientals dels Pirineus van acabar conferint a aquest bestiar mestís, un segell particular i característic.

De l'extint Cavall Català, raça eumètrica de perfil subconvex i filogenèticament emparentada amb la Mallorquina, Menorquina i Andalusa, hi ha documents referenciats des del s. XI  –pintures murals de l'absis central de l'església de Pedret–; s. XII –frontal de l'altar de Sant Martí de Puigbò, pintures murals del Palau Reial Major de Barcelona (Foto), panells del sostre del Palau del Marquès de Llió, a Barcelona–, s. XIII –frontal de l'altar de Mosoll, a la Cerdanya–; s.XV –el conegudíssim Sant Jordi del retaule de Bernat Martorell, retaule de Sant Sebastià de Joan Mates–, etc. En relleus i grafits medievals trobem reflectits també cavalls de marcat perfil convex: grafits de l'església de Sant Joan (Alta Ribagorça), relleus del monestir de Sant Cugat del Vallès, etc. (Parés et al., 2005).

Més recentment, la descripció morfològica més extensa i detallada que trobem del Cavall Català és la realitzada per Rossell i Vilà el 1928, que s'ajustava perfectament a la trobada en documents de requisa militar del 1836. No obstant això, hi ha altres documents anteriors on també es descriu aquesta població cavallina autòctona: Moyano, 1908; Turiera, 1913; Rossell i Vilà, 1916.

A finals dels anys 30 el Cavall Català havia pràcticament desaparegut, sent substituït, per absorció, per exemplars de característiques molt diferents. Els principals centres de producció d'aquests mestissos es localitzaven a la Cerdanya, Empordà, Osona i Urgell.

Dues foren les circumstàncies que probablement van ser més rellevants en la desaparició de la raça; per una banda, la liberalització de la producció, el 1869, impulsant les importacions d'exemplars de tir del tipus Perxeró, Ardenès i de Poitou, sent sobretot els ramaders de la Catalunya septentrional els que més n’importaren. D'altra banda, la creació dels dipòsits de sementals (1852 a Figueres i Puigcerdà, 1855 a Lleida, 1861 a Conanglell ...). El 1904, el de l'Hospitalet de Llobregat tenia més de 130 sementals i 45 parades oficials. El 1911 es va crear a Barcelona la Societat Nacional de Cavalls de Tir Lleuger. En el primer terç del segle XX es van realitzar importacions massives de cavalls de tir forans, races considerades més apropiades per al tir lleuger i els treballs agrícoles. En aquesta època ja només quedaven cavalls Catalans encreuats –sobretot a les comarques de Cerdanya, Alt i Baix Empordà i Pla d'Urgell–.

Hi ha dades històriques que al Pirineu català, i especialment a la comarca de la Cerdanya, es criaven cavalls des del s.III a.C. Des de l'Edat Mitjana fins a principis de segle XX, els cavalls i mules de la Cerdanya foren molt preuats en els mercats espanyols, sobretot en els de València, Aragó i Castella, on anaven a parar la major part dels efectius equins necessaris per a la tracció animal, el transport i l'exèrcit (Cabús, 1988). Però és a partir del primer terç de segle XX quan esdevé una important millora genètica de la població equina de la comarca. En aquests anys, i sobretot a la zona més oriental del territori –on no es coneixia la vaca de llet–, la criança dels cavalls era vital per a l'economia de les cases de pagès.

Així, mitjançant l'encreuament de les races autòctones –Cavall Català– amb sementals, principalment bretons, es va anar portant a terme una millora genètica de les cries. La gran tradició equina, imperant a la comarca, va fer que durant molt de temps els ramaders de la Cerdanya fossin aquells que posseïen els més profunds coneixements i la més extensa formació pel que fa a la criança del cavall. Aquesta arrelada tradició ha arribat fins als nostres dies, essent encara avui dia la comarca de Catalunya on ha perdurat amb més arrelament aquesta cultura equina (Cabús, 1988).

Les fires i concursos, de diferents espècies, van començar a proliferar per aquestes dates, i en referència al bestiar equí podem esmentar: fires de Puigcerdà (Cerdanya), Salàs de Pallars (Pallars Jussà), Organyà (Alt Urgell) o Verdú (Urgell); concursos de Puigcerdà, Figueres, La Bisbal, Tortosa i Lleida, com a més importants (Mancomunitat de Catalunya, 1922). Però de totes elles, i la que s'ha mantingut en el temps; la més important dels Pirineus i una de les primeres d'Espanya: la Fira de Puigcerdà.

Aquesta Fira data de l'any 1182, i va ser una concessió reial del rei Alfons I, quan amb la repoblació de Puigcerdà, el monarca i els seus successors es van obligar a proveir a la població de tots els privilegis jurídics i econòmics necessaris per afavorir el seu creixement demogràfic. La fira acollia tot tipus de mercaderies, encara que a partir del s. XIX es va orientar únicament cap el bestiar i en l'actualitat exclusivament al bestiar equí.

Aquests cavalls, d'origen multiracial, però de base ancestral autòctona pel que fa al Cavall Català, comencen a ser denominats en la dècada dels 60 com a Hispano-Bretons. Aquest terme apareix l’any 1966 per anomenar els sementals del dipòsit militar de Barcelona. La denominació té èxit, i així, a partir de l'any 1972 tots els sementals actuants en parades particulars i oficials figuren ressenyats com Hispano-Bretons (Torres et al., 1988; Parés et al., 2005).

Des de llavors s'ha anat aplicant aquest nom a tots els cavalls pesants, sent però, una denominació del tot incorrecta, tant per motius zootècnics com històrics, ja que la denominació fa referència a l’encreuament d'un cavall Bretó amb un cavall Espanyol, i aquest no és el cas. Ja el 1988 s'expressava en aquest sentit el “Coronel Delegado de Cría Caballar” de Lleida-Tarragona, Sr. Ramón Miláns del Bosch y Solano, en carta enviada el dia 2 de març de 1988 a la “Jefatura de Cría Caballar” de la Subsecretaria del Ministeri de Defensa, on en el seu punt tercer cita textualment: “No parece adecuada como denominación de la raza la de “Hispano-Bretona”, ya que puede llevar a la creencia de que se trata de una raza derivada del cruzamiento entre las dos que originan su nombre (Española y Bretona), siguiendo los mismos criterios mantenidos para definir las razas Anglo-árabe e Hispano-árabe”.

No obstant això, per un o altre motiu, el nom va calar entre els ramaders, encara que Cabús (1988) ja menciona la “mala denominació” d’Hispà-Bretó segons l’opinió de molts ramaders de Cerdanya; proposant amb molta més propietat la denominació de “Cavall dels Pirineus” o de “Cavall Cerdà”. Per això, i encara avui dia, és notori trobar aquesta terminologia en el nom propi d’algunes de les associacions de ramaders existents de la raça.

I parlant d'associacions de ramaders, comentar que hi ha un gran interès per l'esdevenir de la raça, pel seu foment i millora, i per la seva explotació en les condicions i condicionants més òptims, en l'àmbit geogràfic en el que des de sempre s'ha vingut criant, és a dir des del Ripollès més oriental fins la Vall d'Aran més occidental, dels Pirineus catalans. Des que el 1986 es creà l'Associació de Criadors de Cavalls de la Cerdanya, fins a l'actualitat, totes les comarques han anat formalitzant la seva pròpia associació: Associació Professional de Ramaders d'equí d'Hispà-Bretó del Pallars Sobirà (1990); Associació Criadors i Propietaris de Cavalls Hispanobretons de l'Alt Urgell (2006); Associació de Pagesi-Criadors deth Shivaus Cavall Pirinenc Català dera Val d'Aran (2007); Associació de Criadors d'Eugues de Muntanya del Ripollès (2007); Associació Professional d'equí de Muntanya "Pirineus de Lleida" (2007; que agrupa les comarques del Pallars Jussà i l'Alta Ribagorça). Totes elles es van agrupar, a finals de 2007, en la federació de la raça: FECAPI (Federació de Criadors de Cavall Pirinenc Català), amb seu a la Seu d'Urgell (Lleida).

Finalment, només esmentar, que arran de la signatura del conveni de col·laboració que es va establir el 2004, entre el Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya (DAR) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), per a l'estudi i promoció de la població equina autòctona de carn dels Pirineus, amb l'objectiu d'iniciar un Programa de Conservació i Millora d'aquesta raça, se la va denominar temptativa i provisionalment, durant uns anys, com Agrupació Hipermètrica Pirinenca (AHP): Agrupació –per no estar reconeguda com a raça (homogeneïtat no demostrada científicament: Herrera, 2002)–, Hipermétrica –per tractar de cavalls pesants– i Pirinenca –per localitzar-se en aquests paratges–, i així consta en diversos estudis i en el llibre: "Catalans de Pèl i Ploma: Races Autòctones de Catalunya" (Parés et al., 2005).

Durant aquest període (2004-2005) s'inicien les converses per regularitzar el sector i pautar així la uniformització de la població i els seus productes, rebutjant i impedint els encreuaments indiscriminats amb altres races, per tractar de mantenir i potenciar la base autòctona d'aquesta població. La recerca d’una identitat perfectament definida d’aquests animals, en base al substrat històric i autòcton de l’antic Cavall Català, fou l’objectiu primordial dels estudis duts a terme en aquesta agrupació equina, per aconseguir disposar d’una eina zootècnica –que anomenem “raça”–, que ens serveixi per entendre’ns, i poder així diferenciar un conjunt d’animals d’un altre. Així de senzill i així de complicat.

El concepte “raça” no és únicament una qüestió genètica, i cada cop menys. Les races, tal i com queda reflectit en les conclusions de la Declaració d’Interlaken (FAO, 2007), són conceptes culturals més que entitats físiques, i aquests conceptes varien d’un país a un altre. Les races domèstiques són el resultat de la intervenció de l’home, i aquests recursos zoogenètics –a diferència de la biodiversitat silvestre–, requereixen d’una intervenció humana permanent i activa: diferents objectius de selecció, sistemes de producció, adaptació al medi, uniformitat de caràcters, característiques i interessos de comercialització, aspectes culturals i patrimoni genètic, etc.

El dia 13 de desembre de 2007, en reunió mantinguda a les dependències del DAR (Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural), amb representació de totes les Associacions, Administració i Universitat, es va aprovar el seu estàndard oficial i el canvi de nom d’aquesta agrupació racial (AHP). A partir d’aquest moment, passà a ser denominat: Cavall Pirinenc Català (CPC).

El 30 d'abril de 2008 es va publicar al DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) l'estàndard de la raça i la reglamentació del seu Llibre Genealògic (DOGC núm. 5122, de 30 d'abril), essent la FECAPI l'entitat col·laboradora que s'encarrega de la seva gestió.

A finals de 2008 es va presentar l’Informe Tècnic del Cavall Pirinenc Català a la “Comisión de Coordinación del Programa Nacional de Conservación, Mejora y Fomento de las Razas Ganaderas” del MARM (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino), per a que el “Comité de Razas de Ganado de España” aprovés la seva inclusió, com a raça autòctona de protecció especial, en el “Catálogo Oficial de Razas de Ganado de España”. El dia 5 de maig de 2009 es va defensar aquesta proposta davant els membres del Comitè, restant, a hores d’ara, pendents de la resolució definitiva de la mateixa.

 

Inici pàgina
Pàgina inicial Temes

 

 
     
 
Darrera actualització: agost 2010