GALLINES, OQUES I COLOMS
 
         
         
   
 INTRODUCCIÓ

Hem volgut ficar-hi també, en aquesta pàgina web, les races d’aus que hi ha a Catalunya, per així donar una continuïtat i congruència al conjunt que formen, com un tot, les “races autòctones catalanes”.

No obstant, al no ser aquest, camp de recerca preferent en la nostra particular trajectòria investigadora, els escrits que hi trobareu aquí dins s’han basat, fonamentalment, en els treballs i publicacions de dos grans estudiosos i coneixedors d’aquestes espècies. Per una part, el Dr. Amadeu Francesch, investigador de l’IRTA (DARP-Generalitat de Catalunya), i del qual hem extret els textos referents a les races de gallines i l’oca Empordanesa, així com del llibre “Catalans de Pèl i Ploma: Races Domèstiques Autòctones de Catalunya” (Ed. Lynx Promocions, S.L.), del qual els dos, l’Amadeu i jo mateix, en som coautors (conjuntament amb el Xavier Such i el Pere-Miquel Parés). I per altra banda, el colombòfil senyor Toni Vidal, en quasi tot el que fa referència als coloms. Per això mateix, hem volgut ficar, ja en aquesta primera pàgina d’introducció, unes adreces de pàgines web, de les quals en són autors els abans esmentats, a on, de ben segur, hi trobareu informació molt més detallada al respecte. Així mateix, hi hem afegit la pàgina de l’Associació de Criadors d’Aus “El Francolí”, a on s'hi pot trobar també informació molt interessant de totes aquestes races i espècies.

 

L'origen de les Gallines

L’origen de la gallina domèstica (Gallus domesticus) és probablement el Gallus gallus bankiva, espècie del SE asiàtic, però no es descarta la possibilitat de que altres espècies del gènere Gallus, o fins i tot alguna de desapareguda intervinguessin en la seva formació. Això va passar 5000 anys enrere i en regions del SE de l'Àsia, on els avantpassats d'aquestes aus continuen vivint en estat salvatge. Els testimonis més antics de galls o gallines domèstics procedeixen de localitats xineses septentrionals, així com de Tailàndia i el Vietnam.

No es coneix gairebé res de la seva ulterior difusió. El gall domesticat va anar passant cap els pobles de la Mesopotàmia i Egipte. A finals del segle VIII a.C. féu la seva aparició a la iconografia grega com a animal reconegudament exòtic (ocells perses). Amb la colonització romana, la seva producció s’estengué i nasqué l’avicultura productiva sense perdre la funció sagrada i lúdica que havia tingut en els seus orígens. Les troballes més antigues a Espanya també daten del s.VIII a.C., i foren excavades en una factoria fenícia de El Puerto de Santa María, Cadis; pel que semblaria ser que foren els comerciants fenicis els responsables de la seva introducció en la península Ibèrica. Els colonitzadors espanyols la portaren a Sudamèrica a partir del s.XV d.C.

L'origen de les Oques

Aquestes aus, pròpies de l’hemisferi nord, que quasi no presenten dimorfisme sexual (això vol dir que mascles i femelles són molt semblants) solen niar en zones àrtiques i temperades. La majoria són migratòries, però poden passar els hiverns a latituds molt septentrionals.

Sembla ser, que la majoria d’oques domèstiques actuals provenen de l’oca salvatge o vulgar (Anser anser), del nord d’Euràsia; una excepció seria l’oca xinesa, robust descendent de l’oca cigne d’Àsia. No obstant, de la domesticació de l’oca se’n tenen poques dades. Hom conjectura que hi ha diverses zones on es produí la seva domesticació. Hi ha evidències de domesticació a l’Àsia Menor del 4000 a.C. A Egipte, sembla que hom domesticà tant l’oca vulgar com l’oca egípcia (Alopochen aegyptiacus) cap al 2500 a.C. A Europa, és possible que abans de les civilitzacions mediterrànies les tribus germàniques ja haguessin domesticat l’oca vulgar, tot i que no es pot descartar que aquesta espècie fos domesticada independentment en altres punts de la seva àrea de distribució. A Grècia, l’oca ja es coneixia en estat domèstic cap el 1000 a.C. Homer, el 950 a.C., ja l'esmenta a l'Odissea, tot dient que Penèlope, l'esposa d'Ulisses, tenia 20 oques blanques. Aristòtil celebra les excel•lents propietats d’aquesta espècie com a animal de taula, i els romans ja sabien com engreixar-la i augmentar-ne artificialment el seu fetge amb una alimentació adequada. Les oques, com ja sabeu, són la font del “Pâté de foie-gras” que s’elabora amb fetge d’oca hipertrofiada mitjançant sobrealimentació forçada i privació d’exercici (sic).

L'origen dels Coloms

Colom, és el nom comú de cadascun dels membres d’una família d’aus, amb 309 espècies i 49 gèneres, distribuïts per tot el món a excepció de l’Àrtic i l’Antàrtida; són especialment abundants en les regions càlides. El fòssil de colom més antic té 30 milions d’anys.

Hom creu que totes les races de colom domèstic (Columba livia domestica) procedeixen del colom roquer (Columba livia), espècie originària d’Euràsia. De totes maneres, el colom roquer s’ha hibridat amb altres espècies de coloms a diferents parts del món. El colom roquer és eumètric (l’eumetria en els coloms és de 250-300 g), i les seves proporcions són mediolínies. El bressol de la domesticació es localitzaria en una àrea que ocuparia tot el Pròxim Orient, en una franja que aniria de Turquia a l’antiga Pèrsia, tot envoltant la Mediterrània fins a Egipte. La domesticació hauria tingut lloc fa uns 5000-10000 anys. A la península Ibèrica les primeres referències de coloms domèstics són del segle XI a.C., a Cadis.

Tots els coloms prefereixen viure en grup, fins i tot els que volen en solitari, com és el cas del Refilador Ull de Peix o, més marcadament, el colom d’Escampadissa balear. El colom roquer és un ocell gregari que, en estat salvatge, viu en colònies i sempre realitza els vols en grup (falcat), menys en les parades nupcials, en què els fa en parelles.

En els coloms trobem una gran varietat, sorgida de les diferents utilitzacions, gustos, influències històriques, i potenciada pels encreuaments i la selecció. Aquesta varietat s’expressa en el pes, la grandària, l’edat de maduresa sexual, el color del plomatge, els guarniments específics, la veu, el vol o la capacitat d’orientació.

   
Inici pàgina
Pàgina inicial

 

 
     
 
Darrera actualització: juliol 2005